Si només hi hagués un àmbit en el qual poguéssim assegurar que existeix un abans i un després de la pandèmia de COVID-19, sens dubte seria la ciència. Durant els dos anys en què el viatge del virus ha estat més intens, hem seguit els avenços de la recerca dia a dia, començant per saber com fer-hi front quan no teníem remeis, i també per aconseguir en menys d’un any les primeres vacunes, o per comprovar-ne l’eficàcia i vigilar que les noves mutacions no fessin anar-se’n en orris tot el que s’havia aconseguit.

La confiança ha augmentat exponencialment. En l’opinió pública s’ha tornat normal recórrer a la ciència en les tertúlies i en debats entre amics o familiars, i no només pel que fa a la pandèmia. Podrem frenar el canvi climàtic? Com podem reduir les partícules contaminants a nivells que no posin en perill la vida de les persones a les ciutats? Pot el món suportar un creixement demogràfic que dupliqui la població actual? Per a cada pregunta hi ha respostes científiques que abonen el camí perquè es prenguin les decisions més pertinents. I aquesta és precisament la clau: no oblidar mai que la ciència aïllada, per si sola, no canvia res. És aquí on la translació té un paper fonamental, acostant-la als responsables polítics, oferint models que després puguin replicar-se o, senzillament, ajudant a canviar conductes i hàbits i formar opinions raonades.

A l’inici de la pandèmia, la recerca epidemiològica oferia models matemàtics que auguraven la necessitat de confinaments similars als que havien començat a la Xina, on es va descobrir el pacient zero. Però aquestes projeccions no van ser suficients perquè Itàlia fes el mateix, fins que l’elevat nombre de contagis i la proliferació d’ingressats i morts no es va fer evident. Mentre a Itàlia ja es començaven a prendre mesures dràstiques, a Espanya es produïa el mateix retard, com a França o Gran Bretanya, que veien com avançava aquí la situació. Prendre mesures contundents com el confinament a les llars no només requeria la ciència: una bona part de l’èxit depèn del grau de convenciment de la població, i en aquest punt és on entra en joc la translació.

Aquest és el sentit del projecte ALIA, per portar als adolescents, de la mà de l’art i la cultura, la millor evidència sobre el futur de les nostres ciutats. Un camí no menys complicat que el de la investigació científica, i que requereix combinar les ciències dures amb altres disciplines més toves, que permetin major creativitat, per traslladar el missatge de la ciència a la societat.