Les ciutats tenen textures, mosaics i paisatges ‘estàtics’ sobre els quals s’estructuren les ‘dinàmiques’ vitals de les funcions lligades a les persones que les habitem, que ens desplacem pels seus carrers i ens relacionem en elles. En això, les ciutats funcionen -a petita escala- com el planeta. Per entendre el funcionament del planeta i com podem gestionar les seves alertes davant les diverses crisis d’arrel antròpica (provocades pels éssers humans), hem hagut de desenvolupar models que ens permeten simular les seves dinàmiques globals com un tot. Això mateix és el que hem de fer amb les ciutats: considerar-les globalment i no de manera aïllada. No fer-ho així seria un error i una pèrdua de temps i de recursos massa preciosos.

Les ciutats, que són responsables del 70 % de les nostres emissions de gasos d’efecte hivernacle, són ja la casa de la meitat de la humanitat, i tenen una projecció de creixement que pel cap baix serà d’aproximadament un 68 % l’any 2050. Aquest augment en àrea urbanitzada coincideix amb l’era de crisi climàtica, en què centenars de milions de persones migren cap a les ciutats, que en molts casos pateixen ja actualment els efectes d’aquesta alteració climàtica global. El cost previst per tal que les ciutats puguin adaptar-s’hi és, segons diverses estimacions, enorme. Donat tot el què ens juguem, com podem dur a terme aquestes transformacions el més aviat possible i fer-ho bé?

La inconvenient barreja de l’elevada densitat de població i l’alteració en els extrems climàtics - deguda a l’assoliment de la histèresi del sistema cap a condicions de no retorn (el conegut com ‘business-as-usual’ o seguir com fins ara)-, ha donat lloc a un còctel altament probable de desastres diversos. Per una banda, problemes lligats al cicle de l’aigua, com la manca d’aquest recurs essencial per l’espècie humana que s'accentua durant els mesos d’estiu amb el trànsit turístic de visitants a les ciutats. Per altra banda, els extrems tèrmics, per exemple durant les nits de canícula, que tenen un efecte especialment greu per les poblacions vulnerables però afecten negativament també a la resta.

A causa principalment de les dinàmiques històricament estèrils de les polítiques globals i estatals, a hores d’ara i a ciència certa és pràcticament impossible aturar a només 1,5 graus l’augment de les temperatures mitjanes globals. Aquest límit d’1,5 graus, per altra banda, ja és en sí mateix insuficient sobretot si pensem en Catalunya, on es preveu que els impactes de la pujada de temperatures seran molt majors.

Tot i això, en aquesta situació les ciutat també generen oportunitats, no només com a resultat de la creixent urbanització, sinó degut a ella mateixa. És aquest el context en què cal entendre les accions que destinades a augmentar l’eficiència dels mecanismes d’adaptació i a generar major resiliència, i que apunten a la manera com les ciutats han de canviar, créixer i indefectiblement també millorar el seu funcionament. Però les solucions que existeixen, a més de ser capaces d’integrar l’espai de la ciutat, les dinàmiques que hi tenen lloc i, per tant, els seus canvis sistèmics, s’han d’alinear amb la necessitat de generar noves oportunitats per als seus habitants i per les comunitats, i no “contra la gent”, ja molt tensionada a casa nostra, socialment i econòmica.

Aquest és l’esperit d’iniciatives com les del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (UNEP), que donen suport tècnic i ajuden els governs a disposar dels fons climàtics que necessiten per dur a terme aquestes transformacions. Arreu, les iniciatives floreixen a l’entorn del que s’han anomenat “solucions basades en la natura”, que incideixen en la restauració de sistemes naturals urbans. Per exemple, la UNEP finança amb el Green Climate Fund una sèrie d’accions lligades a la reducció d’avingudes d’aigua i la regulació dels cabals dels barrancs a Laos. A San Salvador, per exemple, s’ha optat per restaurar les muntanyes desforestades a l’entorn de la ciutat per evitar els esllavissaments de terres que son tant destructius pels habitants i agricultors dels micro-conreus del cafè. En tots els casos, els co-beneficis han d’anar alineats amb l’increment del benestar i els indicadors relacionats amb el desenvolupament humà.

No obstant això, ciutats capdavanteres internacionalment, com ara Barcelona, corren el risc de dissociar l’adaptació i la mitigació del canvi climàtic de l’equitat social. En ciutats de l’anomenat primer món, les necessitats de desenvolupament humà semblen estar cobertes però els perills poden ser uns altres: que la bretxa social s’eixampli amb l’argument de la lluita contra la crisi climàtica. Això seria un error imperdonable ja que les dues perspectives no es poden dissociar. A l’arrel del problema de les ciutats, hem de tenir present que tots els aspectes - climàtic, econòmic i social - s'han de tenir en compte per ancorar l'èxit de l’adaptació climàtica.