Veïnats més que humans

María Ptqk
Comissària, crítica i investigadora cultural

Sovint pensem que la natura comença quan la ciutat acaba. Però no és així. D’una banda, perquè els nostres camps —que abans eren boscos— fa molt que s’han convertit si fa no fa en fàbriques: espais industrials dels quals extraiem massivament aliments, fusta, minerals o energia. Així doncs, el que habitualment anomenem “camp” per oposició a la “ciutat” és un lloc profundament intervingut per l’acció humana. Però, d’altra banda, perquè les ciutats tampoc no són en absolut espais sense natura.

Encara que sovint no hi parem esment, la nostra vida urbana té lloc enmig de la d’altres éssers que habitualment associem amb “la natura”. Els arbres que s’alcen a les voreres tancats a l’escocell, en els quals amb prou feines ens fixem si no és que busquem ombra. Les flors i els arbustos de parcs i jardins, que criden l’atenció quan floreixen a la primavera per la seva bellesa o per les molèsties del pol·len, però que pràcticament passen desapercebuts la resta de l’any. Les plantes ruderals, que creixen a les esquerdes del ciment, veritables models de resistència que mortifiquem amb dolls d’aigua i verins però que sempre, tossudament, tornen a aparèixer. Els líquens que brollen en pedres i baranes, alimentant-se humilment de llum solar i minerals. I, per descomptat, els animals. Gossos i gats (domèstics o no), així com aus, rosegadors, rèptils i insectes que fan la seva vida allà on els humans no arriben: a les teulades, les cornises i les capçades dels arbres, a les canonades i els desguassos, dins de les parets i als túnels del metro. Tots aquests veïns no humans, amb formes de vida molt diferents de la nostra, componen la vibrant però molt maltractada natura de la ciutat.

És evident que necessitem més espais verds, millorar la qualitat de l’aire i els terres, recuperar els insectes i pol·linitzadors, i crear indrets més amables per als ocells. Però renaturalitzar la ciutat va més enllà. És deixar de concebre la ciutat com un lloc per a ús exclusiu dels humans i entendre que és un entorn poblat per molts tipus d’éssers. Suposa reorganitzar la nostra convivència per deixar-los espai (també a aquells que no ens agraden o ens fastiguegen) i crear veïnats amb lloc per a tots. Renaturalitzar la ciutat —com renaturalitzar el camp— és acceptar que ha arribat el moment que els humans comencin a compartir el territori.

Següent

De l’endemà a l’avui