Peter Kubelka

Peter Kubelka (Viena, Àustria, 1934) és cineasta, músic i arquitecte. El fet que l’establishment industrial rebutgés el seu primer film, Mosaik im Vertrauen (1955), va esperonar encara més una vocació, la de cineasta, que Kubelka havia abraçat ben aviat, quan anava a l’institut. Entre el 1957 i el 1960 va realitzar la major part de la seva obra, el seu cinema mètric, compost per Adebar, Schwechater i Arnulf Rainer. Segons Kubelka, «el cinema està entre las imatges», i el seu treball meticulós i pacient com a cineasta comporta depurar els components del cinema per tal d’eliminar la il·lusió i manifestar la imatge com a objecte: «El cinema de Kubelka és como un fragment de cristall», escriuria Mekas.

En aquells anys va exposar per primera vegada la seva obra en cel·luloide, que després formaria bells plafons de blancs i negres, però que aleshores va deixar penjada en estaques, a la intempèrie, al poble d’Alpbach. El 1964 va cofundar el Filmmuseum austríac i al cap de dos anys se’n va anar als Estats Units en un viatge que sempre va qualificar de fonamental per a la seva supervivència.

El 1966 va concloure el seu particular documental de viatge Unsere Afrikareise, pel·lícula de dotze minuts que va trigar cinc anys a filmar i que va suposar una fita del cinema experimental per la seva articulació sublim de la imatge i el so, i va començar el seu procés particular de «desespecialització» i reeducació autodidacta, que va practicar en molts cursos de cinema a diferents universitats nord-americanes, on la mímica, les joguines o les eines prehistòriques solien ocupar el lloc de l’argumentació tradicional i acadèmica. En aquests cursos, la cuina, el mitjà de comunicació més antic segons Kubelka, va començar a adquirir protagonisme.

El 1970 va cofundar l’Anthology Film Archives, on va dissenyar el seu cinema ideal, l’Invisible Cinema. El 1973 va restaurar Entuziazm, de Vertov, i el 1976 va establir la col·lecció d’avant-garde per al Pompidou de París, on va concebre l’exposició «Une histoire du cinéma (1976-1977)». Una altra de les seves grans passions, la música, el va empènyer a fundar el 1980 el grup Spatium Musicum, amb el qual va voltar pels Estats Units i Europa. El 1996 va posar en funcionament el cicle Was ist Film al Filmmuseum vienès. Les seves últimes pel·lícules són Dichtung und Wahrheit (2003) i Antiphon, integrada en l’obra Monument Film (2012).