Glossari Tosquelles

En aquest «Dins l’exposició» us convidem a descobrir, a través de deu conceptes clau, la personalitat fascinant del psiquiatre Francesc Tosquelles i la seva pràctica transformadora. Una pràctica que responia no només a unes necessitats terapèutiques sinó també culturals i polítiques, en un procés en què involucrava i transformava la institució assistencial mateixa.

Els conceptes que conformen aquest glossari (forçosament incomplet) de Tosquelles són Art brut, comunitat terapèutica, desbarrament, extermini suau, el mètode dels cassets, mètode hipocrític, la Petita Viena, psicoteràpia institucional, els quadres de la paret i sectorialització. Els deu conceptes són una proposta de Carles Guerra i Joana Masó, cocomissaris de l’exposició «Francesc Tosquelles. Com una màquina de cosir en un camp de blat», i han estat interpretats gràficament per Oriol Malet amb unes il·lustracions creades expressament per a aquest glossari.

Textos de Carles Guerra i Joana Masó, il·lustracions d'Oriol Malet.

Art brut

Als anys 1940, l’artista Jean Dubuffet va forjar el concepte d’art brut per designar les obres realitzades per persones alienes a la cultura artística. Sovint s’acostuma a dir que un dels orígens de l’art brut es troba als psiquiàtrics, però només va existir quan aquests objectes i obres van començar a sortir de l’hospital i Dubuffet els va convertir en peces de col·lecció. El projecte de Dubuffet diferia profundament del de Tosquelles. Lluny de la fascinació per les postures anticulturals que interessaven Dubuffet, Tosquelles havia fet de les pràctiques culturals una eina per elaborar el vincle social que la psiquiatria clàssica havia negat als malalts.

Comunitat terapèutica

Durant la Guerra Civil, Tosquelles va treballar en comunitats terapèutiques que s’avançaven a les que s’havien de desenvolupar a Anglaterra als anys 1950. Hi va implicar tota la comunitat mèdica, i en el procés de la cura hi va involucrar tant els malalts com els equips no professionals, gent que formava part de la societat civil. Als diferents llocs on va treballar, va col·laborar amb músics, escriptors, treballadores sexuals i pintors, de manera que feia possible una relació més col·lectiva i menys especialitzada en el tractament de la malaltia. Tosquelles reivindicava com a influència les comunitats terapèutiques avant la lettre que Lange havia organitzat durant la Primera Guerra Mundial.   

Desbarrament

En la seva manera d’encarnar la psiquiatria, Tosquelles sempre va cultivar una manera de parlar marcada per un sentit de l’humor del tot seriós, que convidava a l’escolta i a l’empatia. Recorria sovint al disbarat o al desbarrament com a forma d’experimentació, entenent que potser així es pot arribar a dir alguna cosa. Al llarg del temps, aquesta deambulació a través de la paraula va anar allunyant Tosquelles de la relació privilegiada que la psicoanàlisi lacaniana mantenia amb el significant. Va ser aleshores quan es va acostar progressivament a la matèria de la veu i del so, a la música i a la cadència de la llengua en el moment de la cura.

Extermini suau

La França de Vichy, als primers anys quaranta, va registrar un índex de més de 40.000 morts en asils i psiquiàtrics. A L’Extermination douce, Max Lafont dona fe d’un període marcat pel patiment, per allò que Lucien Bonnafé va anomenar la «patologia concentracionària». La fam va fer estralls als establiments, on els interns rebien una alimentació deficitària. Mentrestant, a l’Alemanya nazi es duia a terme el pla Aktion T4, un pla secret d’extermini dels malalts mentals. No és gens difícil veure que a França aquella hecatombe va ser producte d’una política intencionada, gens improvisada. Tosquelles va arribar a Saint-Alban just en aquest moment que la mort campava lliurement pels asils de tot el país.

El mètode dels cassets

Aquest mètode o procediment arrenca com a forma de supervisió col·lectiva amb el grup de metges més joves de l’Institut Pere Mata de Reus, a finals dels anys seixanta. A poc a poc constitueix un mètode gairebé litúrgic de reunió dos cops per setmana i amb cinc grups. Cada grup comptava amb un secretari i la participació es produïa fora de l’horari laboral. Tosquelles no ha escrit gaire cosa del dispositiu. Diversos participants el recorden com un mecanisme contratransferencial en què es parlava dels casos mèdics de manera improvisada i casual. D’altres en destaquen la intensitat i l’angoixa. Ara gairebé un miler de cassets guarden registres d’aquells intercanvis sota secret mèdic.

Mètode hipocrític

A l’àlbum personal de Tosquelles s’hi conserven dos fotomuntatges que tot indica que els va realitzar un fotògraf anomenat Jacques Matarasso l’any 1944. A partir d’una foto de Tosquelles fent la migdiada i amb els peus en primer pla, un cop invertida la imatge hi veiem inserida una figureta minúscula. És Tosquelles amb una canya de pescar que s’hi atansa per llegir la planta dels peus. A sota hi ha escrit La mèthode hypocritique I i II. De moment, no s’ha trobat cap text que ho expliqui, tret d’algunes declaracions en les quals Tosquelles suggereix que als peus s’hi troba un principi de coneixement que s’activa en posar-nos dempeus i caminar.

La Petita Viena

A partir de la proclamació de la Segona República l’any 1931, Barcelona acull nombrosos psicoanalistes del cercle de Freud que fugen del centre d’Europa. L’ascens del nazisme els empeny a l’exili. Tosquelles es va psicoanalitzar amb un d’ells, Sàndor Eiminder. Aquesta experiència el marcarà per a tota la vida; per a Tosquelles, la condició d’estrangeria serà inherent al treball psicoanalític. D’aquí que sempre recordés la Petita Viena com aquells anys en què a Barcelona es va produir, gairebé de forma espontània, la intersecció entre la psicoanàlisi i el marxisme. L’esclat de la guerra posa fi a aquell període.

Psicoteràpia institucional

La psicoteràpia institucional va ser el nom que, el 1952, els psiquiatres Georges Daumézon i Philippe Koechlin van donar a un conjunt de pràctiques terapèutiques que s’estaven portant a terme a l’hospital de Saint-Alban, on Tosquelles treballava des del gener del 1940. Per tal de curar els interns, aquesta manera de practicar la psicoteràpia implicava la transformació de tota la institució psiquiàtrica, concebuda com un conjunt de vincles (entre metges, infermers, religioses i pagesos) i relacions materials (l’organització autogestionada dels diferents pavellons, de les festes i les obres de teatre, o els tallers d’ergoteràpia a través d’una economia cooperativa).

Els quadres de la paret

Tosquelles deia que a finals dels anys seixanta havia parlat amb Michel Foucault. Sembla que tot seguit va dibuixar dos esquemes sobre suports de cartró. Un es referia a les actituds envers la bogeria i l’altre s’ocupava de la bogeria com a fenomen humà. Aquestes llistes d’autors i conceptes es llegeixen com si avancessin lentament per l’interior d’un cos amb entrades i sortides, tot passant per un procés de digestió històrica i de pràctica institucional. L’escriptura de Tosquelles omple obsessivament els racons i circuits d’aquest organisme. A l’hora d’explicar-los durant les sessions de formació amb cuidadors i personal mèdic de l’Institut Pere Mata, el riure estava garantit.

Sectorialització

Als anys 1960 es va desenvolupar a França la psiquiatria de sector, que afavoria les cures fora dels murs dels hospitals psiquiàtrics. Per a Tosquelles, aquesta sectorialització havia començat molt abans, amb la Mancomunitat i la República catalanes, quan la pagesia tenia un pes real en les relacions de producció i s’havia impulsat la feina voluntària i socialitzant dels malalts als territoris. Durant la transició, Tosquelles també va acompanyar la creació dels col·lectius infantils que, en mans dels educadors especials, van descentralitzar els tres grans asils municipals de beneficència de Barcelona, on vivien sis-cents infants. Aquests col·lectius van fer realitat la sectorialització als barris amb grups de vida autogestionats.