That's not entertainment!

Introducció

El cinema s'imposa al llarg del segle xx com la principal forma d'entreteniment, mitjançant formats, gèneres i models de producció que han capitalitzat la definició del denominat setè art.

Però, fora del circuit comercial, diverses pràctiques han esdevingut resistència artística i documental i contravingut tot allò que Hollywood representa i presumeix en exclusiva com a cinematogràfic.

Els autors i les obres presentats en aquesta exposició il·lustren diverses maneres de fer i comprendre el cinema que no tenen res a veure amb la indústria de l'entreteniment. Totes elles, tanmateix, el reivindiquen com un dispositiu fascinant, formatiu, capaç de burlar la raó, expandir els sentits i donar accés a móns privats, remots i impossibles que, sovint, suposen experiències difícils d'expressar amb lògica o amb paraules. Moltes d'aquestes obres són, tot i la invisibilitat o vampirització que han sofert, aportacions importants a l'art contemporani, si no obres clau en l'evolució i reinvenció del mitjà.

El cinema és un art jove, amb poc més de cent anys d'existència. Moltes de les seves expressions són, encara, reaccions, experiments i exploracions que tenen el mateix cinema com a motivació creadora.

Film Ist

Una espectacular instal·lació de vuit pantalles mostra la manera en què el cinema va reinventar el nostre imaginari.

Film Ist (1-6) / (7-12) és una pel·lícula de Gustav Deutsch (Viena, 1952) realitzada entre els anys 1998-2002. El film està compost de seqüències extretes de pel·lícules científiques i d'imatges rodades els primers anys trenta del cinema, l'anomenat cinema mut.

Film Ist (1-6) / (7-12) defineix el cinema a partir de la manera en què aquest reinventa la nostra mirada, el nostre imaginari i les nostres formes narratives. Per aconseguir-ho, Deutsch recupera cronològicament les pel·lícules i els usos que es van donar al cinematògraf, tot component mitjançant nombrosos episodis un calidoscopi antològic de la seva màgia i el seu potencial.

L'argument és la llum

Projecció del film Arnulf Rainer, obra clau de l'anomenat cinema mètric de Peter Kubelka, on el cinema es converteix en una experiència de llum, so i silenci, que remet a l'origen de la seva pròpia naturalesa.

L'exposició ofereix aquesta pel·lícula com a projecció i com a experiència plàstica, ja que Kubelka permet també veure el film penjat a la paret, com si fos una partitura o un quadre abstracte.

Hi ha un cinema que investiga sobre la manera en què funciona el seu propi dispositiu tècnic i la física perceptiva de l'espectador. És un cinema que prescindeix d'històries i del qual podem dir que el protagonista és la llum.

Aquest cinema es fonamenta en la simple alternança de fotogrames opacs i transparents per tornar-nos a l'essència mateixa del cinema, que només pot fer visible allò que oculta parcialment. Aquest cinema sense argument reivindica també una apreciació plàstica i experiencial equivalent a la que reconeixem en la pintura o la música.

Sense càmera

Dos films de Stan Brakhage, un audiovisual i dos taules amb material original, permeten apropar-se a un cinema fet sense càmera, treballant directament sobre la pel·lícula.

El cinema no depèn tan sols d'allò que es filma. La pel·lícula també és un suport físic sobre el qual podem actuar amb les mans, pintant-hi, ratllant-la, adherint-hi petits objectes, etc.

Aquest procés aporta al cinema una dimensió domèstica, artística i orgànica que contrasta amb el mite del cinema com a «fàbrica de somnis», en la qual són imprescindibles actors, històries, decorats, tècnics i grans pressupostos.

Mira'm

Potser la pràctica cinematogràfica més revolucionària i més senzilla és aquella que pren la càmera per parlar d'un mateix, per mostrar el món i l'entorn immediat, bé com un exercici de realisme directe, bé com a subjectivisme radical.

Els formats «no professionals», 16 mm i Súper-8 especialment, van permetre fer del cinema una eina documental en la qual el tema podia ser el mateix autor, el seu entorn o els seus indrets interns. L'artista, l'afeccionat i el documentalista tornaven al cinema un potencial ja exercit per la fotografia: el relat subjectiu de les nostres vides i impressions a partir de registres espontanis i directes.

Alguns autors presents: Chantal Akerman, Frank i Caroline Mouris.

Sense permís

Diversos autors com Joseph Cornell, Mathias Müller, Martin Arnold o Jean-Luc Godard mostren les possibilitats creatives sorgides de l'apropiació com a recurs creatiu.

Les imatges i seqüències existents esdevenen utensilis en mans d'autors capaços de fer amb elles coses noves, seves, sovint iròniques.

Aquesta forma de reciclatge entén el cinema com un llegat comú i les seves imatges, reconeixedores o no, com fragments escampats per la nostra memòria, a punt per ser recuperats de la mateixa manera que una paraula o un objecte trobat s'incorporen a un poema o a una escultura.

Comptant amb la seva credulitat

Dues pantalles dialoguen amb fragments d'infames falsos documents que són respostos per falsos documentals.

L'estratègia del xoc

Audiovisual projectat en vàries pantalles que se centra en l'ús d'imatges provocatives i tabús.

Alguns autors presents: Jean Genet, Agger, Georges Franju, Kurt Kren, Andy Warhol.

Arxiu Xcèntric

L'exposició tanca el seu recorregut amb l'Arxiu Xcèntric.