Exposició
La ciutat que mai no existí
Arquitectures fantàstiques en l'art occidental
Aquesta exposició presenta una selecció de representacions artístiques d'arquitectures imaginàries d'autors de totes les èpoques, des de l'antiga Roma fins als nostres dies.
L'exposició reuneix unes vuitanta obres d'art en diferents suports, que inclouen frescos, pintura, dibuix, fotografia o instal·lacions. El nucli central de la mostra gira al voltant del gènere del capritx arquitectònic, entre els segles XVI i XVIII, amb una representació dels millors pintors de les principals escoles europees: Monsu Desiderio, Vredeman de Vries, Van Delen, Codazzi, Francisco Gutiérrez, Marieschi, Bellotto, Hubert Robert.
Aquest conjunt es complementa amb una selecció de frescos pompeians procedents del Museu Arqueològic de Nàpols i una mostra d'artistes de les avantguardes històriques que han estat influïts per aquesta tradició pictòrica: De Chirico, Mario Sironi, Paul Klee, Paul Delvaux, Leon Spilliaert, Fernand Léger.
L'exposició també presenta el ressò d'aquests temes en alguns creadors plàstics actuals com ara José Manuel Ballester, Ann Veronica Janssens, Catherine Yass, Miquel Navarro, Olivo Barbieri, Cristina Iglesias o Perejaume, entre d'altres.
Les obres s'agrupen en set apartats temàtics on conviuen obres de diferents èpoques que permeten una lectura transversal de les arquitectures fantàstiques. Cadascun dels àmbits destaquen diferents trets que caracteritzen les arquitectures imaginàries, o les arquitectures reals retratades de tal manera que adquireixen un aspecte fantàstic.
Comissariat: Pedro Azara
1.- ARQUITECTURES D'ALTRES MONS
Ciutats i arquitectures del món dels morts.
Autors: Miquel Navarro, frescos pompeians, Giorgio de Chirico, Monsu Desiderio, Olivo Barbieri, Maria-Helena Vieira da Silva, Wols, Paul Klee, Manuel Hernández Mompó, Fernand Léger.
Places buides, envaïdes d'ombres, sota un sol que declina. Figures quietes com estàtues de sal. Els espais que va pintar De Chirico, com les ciutats de Navarro, no tenien vida. Tots dos artistes s'han inspirat en les imatges arquitectòniques, de contorns nerviosos i formes boiroses, que poblen els frescos pompeians.
Aquells quadres romans s'inserien en grans estructures pintades que simulaven portes que s'obrien en un altre món, fora dels límits de les estances habitades; mostraven ciutats del més enllà habitades per ombres -esvaïdes ànimes d'ancestres que vetllaven pels éssers vius.
2.- ARQUITECTURES DE LLEGENDA
Castells i ciutats d'una Edat Mitja llegendària.
Autors: Eugène Deshayes, Victor Hugo, Max Ernst, Genaro Pérez Villaamil, Maerten van
Valckenborch, Olivo Barbieri, Mario Sironi, Paul Delvaux.
A mitjan segle XVII els artistes van començar a pintar arquitectures de l'antiguitat (i ruïnes d'arquitectures del passat) no pas com s'imaginaven que havien estat, sinó com les somiaven, com els hauria agradat que haguessin estat. La recreació d'una època somiada primava sobre la precisió històrica. Els somnis deformen i engrandeixen. També tenyeixen les formes de boira. Els castells medievals, inaccessibles, al cim de cingles enlairats, i les catedrals gòtiques cobertes d'agulles es prestaven, per la seva altivesa impossible, a aquestes recreacions de la fantasia, d'un passat heroic i impossible.
3.- ESPAIS AMBIGUS. INTERIOR O EXTERIOR?
Espais en els quals es dilueixen les fronteres entre l'interior i l'exterior.
Autors: Hans Vredeman de Vries, Monsu Desiderio, Hendrick van Steenwijk "el jove", Viviano Codazzi, Cristina Iglesias, Dirck van Delen, José Manuel Ballester, Francisco Gutiérrez, Matías de Torre, Perejaume.
Traçar els límits d'un edifici o d'una ciutat és el primer que fa un arquitecte abans d'edificar. Conten els mites que els mateixos déus de l'arquitectura ajudaven els reis a clavar estaques al terra i unir-les amb una corda per dibuixar el contorn exterior d'un temple o d'un edifici. Els límits entre l'exterior, on sotgen els perills, i l'espai interior, on l'home s'aixopluga i defensa, constitueixen el fonament de l'arquitectura. Templum, en llatí, significava espai atermenat, per bé que no necessàriament construït.
Als capritxos arquitectònics, en canvi, els límits es desdibuixen. Les estances s'obren al jardí al mateix temps que aquest s'urbanitza. Grans obertures, als costats i al fons conviden la mirada a explorar l'espai i a perdre-s'hi -en tots els sentits de la paraula. Són llocs on tot és possible. És impossible habitar-los en pau. Res no detura qui els habita; res no s'interposa entre la naturalesa agresta i la llar.
4.- CIUTATS MALEÏDES
Ciutats que causen la pèrdua dels seus habitants enlloc de protegir-los la vida.
Autors: Francisco Collantes, Juan de la Corte, Antoni Tàpies, Antonio Joli, Claude Joseph Vernet.
"Són els déus, els déus implacables
els qui arraconen aqueixa opulència
i els qui Troia arranen del seu cim."
(Virgili, Eneida, II, 601-603)
Fins a èpoques recents, Cnossos -el mític i laberíntic palau cretenc (un lloc de perdició) on vivia tancat el Minotaure- i Troia es confonien. Troia va ser construïda pel déu dels mars (a qui el primer rei es va negar a pagar o a donar les gràcies) sobre els dominis de la deessa de l'engany.
Segons les llegendes llatines, Roma va ser fundada per (descendents d') Enees, príncep troià. Troia era la causa de Roma. Per als països del nord d'Europa, protestants, calvinistes i luterans, Roma, seu de l'ostentós papat catòlic, era la Gran Prostituta apocalíptica, la nova Babilònia (on s'alçava la torre de Babel que els homes van intentar aixecar per arribar al cel) o la nova Troia, seus de tots els mals i els monstres.
Pluges de foc van caure sobre aquestes ciutats maleïdes per escapar de les quals s'afanyaven vanament els seus habitants, desesperats.
5.- ALS LÍMITS DE L'HABITAT
Espais aïllats construïts enfront de la naturalesa amenaçadora.
Autors: Karl Friedrich Schinkel, frescos pompeians, Viviano Codazzi, Vicente Giner, Patrick Shanahan, Bernardo Bellotto.
L'optimisme renaixentista es va trencar. L'home va deixar de ser el centre del món. Només era una canya vinclada pel vent. Al mateix temps, el món es va eixamplar. Els astrònoms barrocs van descobrir que els cossos celestes es multiplicaven fins a l'infinit. La natura ja no era el recollit jardí de les delícies del gòtic. Paratges fins llavors terrorífics, com cingles i costes retallades sobre el mar arrissat, van començar a ser objectes d'atenció per part dels artistes. Templets aïllats i palaus solitaris van gosar instal·lar-se a la nova i última frontera, davant l'espai indòmit. L'home somiava domesticar el món sencer.
6.- ARQUITECTURES DE LA DESMESURA
Arquitectures amb estructures impossibles. Inspirades en arquitectures maçòniques que posen a prova la perseverància de l'home.
Autors: Catherine Yass, Bernardo Bellotto, León Spilliaert, Michelle Marieschi, Marco Ricci, Hubert Robert.
L'arquitectura és un art que els déus van inventar i que encara practiquen. Des de molt antic, Déu ha estat el Gran Arquitecte del Món. Al segle XVIII, es va començar a creure en un Ésser Suprem, la facultat principal del qual, la Raó, s'honorava amb edificis de grandioses formes geomètriques.
Per als maçons, sorgits al Segle de les Llums, l'arquitectura, basada en el coneixement dels secrets constructius del Temple de Salomó -projectat per Jahvè-, era una mitjà per cultivar-se. S'edificava per edificar-se. Per a pintors maçons com Robert, l'art de l'arquitectura brindava imatges mentals, amb volums descomunals que posaven a prova la intel·ligència de l'home, que elevaven l'esperit.
7.- ARQUITECTURES (IN)TRANSITABLES
Espais reals construïts però que, paradoxalment, no poden ser recorreguts.
Autors: Ann Veronica Janssens, Martí Anson.
L'arquitectura és l'única art que es descobreix al mateix temps que la recorrem. Els espais visitats se succeeixen en el temps. És impossible abastar-la d'un cop d'ull. Mai no se n'obté una única imatge. L'espai intern és el nucli de l'arquitectura. Una construcció impenetrable, com el laberint de Creta, recorregut per galeries sens fi on el visitant que s'hi endinsa, desorientat, es perd, és l'antítesi d'una llar. L'espai es construeix, es delimita i s'edifica per ser habitat. Els murs i el sostre protegeixen l'ésser humà. Els "sense sostre" estan desemparats. No tenen enlloc on establir-se. En l'imaginari grec, els condemnats a la pena màxima eren apàtrides que cap ciutat no podia acollir. Estaven a mercè dels perills que sotgen a les terres no cultivades, enmig de boscos impenetrables. Avui dia, tanmateix, les metròpolis són com la Roma imperial: llocs sumits en el desordre, on no s'hi pot viure. Són selves on, de vegades, ningú no s'aventura. Algunes instal·lacions contemporànies donen fe del desconcert del ciutadà davant d'espais on les coordenades s'han perdut, espais que han tornat a la barbàrie.
