Vides minades.10 anys [Ed. BLUME]

El fotoperiodista Gervasio Sánchez presenta Vides Minades. 10 anys (Editorial Blume), un llibre que reprèn les víctimes fotografiades a Vidas minadas (1997) i a Cinco años después (2002).

 

Els nens mutilats de les primeres instantànies són ara joves que han crescut amb la marca de l'explosió al seu cos. Vides Minades. 10 anys retrata la vida d'aquestes nou víctimes originàries dels països més afectats pel problema: Angola, Moçambic, Afganistan, Cambotja, Nicaragua, el Salvador, Bòsnia-Herzegovina, Iraq i Colòmbia. Sofia Elface, Sokheurm Man, Manuel Orellana i Adis Smajic, quatre dels protagonistes, acompanyen el fotoperiodista en la presentació del llibre.

Precisament el 3 de desembre se celebra el desè aniversari del Tractat d'Ottawa. Actualment, quaranta països, entre els quals destaquen els Estats Units, Rússia o la Xina, principals productors mundials de mines i amb dret a veto en el Consell de Seguretat de l'ONU, es continuen negant a firmar-lo, mentre milers de persones passen anualment a formar part d'un impressionant exèrcit de mutilats.

Els protagonistes

SOFIA ELFACE FUMO
Boane (MOÇAMBIC)

Sofia Elface Fumo està a punt de complir un quart de segle, té dos fills, Leonaldo i Alia, de set i dos anys, i estudia a l'escola secundària. Els seus principals desitjos són aconseguir un treball i estudiar medicina a la universitat. Habita a Massaca, a 9 kilòmetres de Boane i a 42 de Maputo, la capital moçambiquenya, a la casa de la seva mare Lydia Alberto, i sobreviu d'una petita parcel•la agrícola i una ajuda mensual que li envia un ciutadà suec.

Sofia tenia onze anys quan, un dissabte de novembre de 1993 cap a les cinc de la tarda, va trepitjar una mina. Les seves cames van quedar tallades al lloc de l'explosió. La seva germana Maria va rebre l'impacte de diversos resquills a l'estómac i va quedar malferida. Sofia i la seva germana desconeixien l'existència d'un camp de mines al lloc on solien recollir llenya. Encara que la guerra ja havia acabat, es mantenia el corredor minat amb la intenció de protegir un campament d'enginyers italians. Membres d'organitzacions humanitàries havien insistit en la necessitat de desactivar-lo.

A l'hospital general de Maputo, un equip de cirurgians espanyols va operar a les dos nenes de les greus ferides. Però Maria va morir d'una infecció múltiple un mes i mig després de l'accident. El juliol de 1999 va néixer Leonaldo, el seu primer fill. El pare l'abandonà després de deixar-la embarassada. Un altre cop terrible va ser la mort per malaltia de la seva germana Anita, amb la que mantenia una relació molt especial. Va ser el 4 de març de 1998, data de l'aniversari de Sofia.

SOKHEURM MAN
Siem Reap (CAMBOTJA)

Sokheurm Man té 25 anys, treballa al Servei Jesuïta per als Refugiats i s'encarrega de documentar casos de noves víctimes de mines antipersona a la província on viu. Visita els petits poblats amb la seva motocicleta, s'entrevista amb les persones mutilades i recull les seves històries en uns informes individuals que envia per Internet als seus caps a la capital de Cambotja. També assisteix a classes nocturnes de segon curs de Tecnologia i Informàtica a La universitat de Siem Reap, molt a prop dels mítics temples d'Angkor. Sokheurm va ser ferit per una mina el 10 de gener de 1997 quan es dirigia al col•legi amb Chai Chun, el seu millor amic, mort en l'explosió. Un principi de gangrena va obligar als cirurgians a amputar-li la cama dreta tretze dies després de l'accident en una operació que va durar quaranta-cinc minuts. El seu pare Theam Man el va acompanyar durant tota l'estància a l'hospital. La família va haver de vendre una part fonamental de la collita d'arròs d'aquest any per sufragar els costos. Un dels seus germans més grans havia mort anys abans víctima d'una altra mina. Deu anys després, el gener de 2006, va néixer el seu primer fill fruit de la seva relació amb Nin Lin, una jove de 22 anys a la qual coneixia des de la infància i amb qui s'havia casat un any abans. El nadó va rebre un curiós nom en espanyol: Enero. El jove participa com a activista en la campanya internacional per a l'eradicació de les mines i viatja sovint a l'estranger per participar en seminaris amb víctimes d'altres països.

ADIS SMAJIC
Sarajevo (BÒSNIA-HERZEGOVINA)

Adis Smajic ha celebrat els 25 anys, fa quasi dos metres, viu d'una pensió com a mutilat de guerra, toca en un grup de hip hop, condueix amb gran destresa i es desviu pel futbol, la seva passió des de la infància. Segueix vivint en el barri de Dobrinja amb la seva mare Zineta i la seva germana Mirela. Aquí va créixer durant el cèrcol infernal que va sofrir la capital bòsnia durant quasi quatre anys. Adis va ser ferit el 18 de març de 1996 per l'explosió d'una mina antipersona que li produí profundes cicatrius a la cara i altres parts del cos. Va perdre l'ull esquerre i patí l'amputació del braç dret. Durant diversos dies els metges van témer per la seva vida. Va passar 36 hores seguides al quiròfan. Des del seu accident ha patit més d'una trentena d'intervencions quirúrgiques. Des de novembre de 1997 Adis ha viatjat en set ocasions a Barcelona per a sotmetre's a diferents operacions de cirurgia estètica dirigides pel reconegut cirurgià plàstic Antonio Tapia a la Clínica Quirón. La companyia DKV Seguros s'ha encarregat del finançament. L'última operació de reconstrucció del seu rostre va tenir lloc l'octubre de 2004. A la casa de Kukavice, cremada pels radicals serbis, passà els millors anys de la seva vida. "La guerra va destruir els meus records d'infància. En ella van morir el meu pare, la meva àvia, el meu tiet, la meva altra àvia va ser ferida i la meva casa bombardejada", explica emocionat el jove musulmà mentre acaricia el gos guardià durant una visita al poblat en ple territori serbi. La seva vida ha sofert una autèntica convulsió en l'últim any a l'iniciar una història d'amor amb Naida Vreto, una jove de 24 anys de gran sensibilitat i delicadesa. "Tinc una noia i puc fer plans de futur amb ella. Per primera vegada em sento una persona com les altres", diu eufòric.

MANUEL ORELLANA
Apopa (EL SALVADOR)

Manuel Orellana viu amb la seva dona Edith Hércules i els seus quatre fills: Christian, de 14 anys, Daniel, de 12, Tania, de 10 i el petit Manuel, de 6. La seva principal il•lusió és aconseguir que els seus fills estudiïn a la universitat i puguin superar el cercle de pobresa en la qual han viscut des que van néixer. Manuel va perdre les dues cames pocs dies abans que la guerrilla i l'exèrcit del seu país firmessin la pau a finals de desembre de 1991. Acabava de complir els 20 anys, portava mitja vida fugint dels combats i del reclutament forçat i sobrevivia recollint cafè en diferents finques del volcà San Salvador, una zona plena de mines. Després de l'accident va començar a treballar en una cooperativa tèxtil que donava treball a mutilats de la guerra. Manuel va preferir endur-se dues màquines de cosir abans que cobrar una petita indemnització quan la cooperativa es va dissoldre a finals dels anys noranta. Amb elles va començar una nova fase de la seva vida. Ajudat per la seva dona cosia camises, camisetes i vestits de nens i els venia als mercats de Apopa, un poble situat a 30 kilòmetres de la capital. Els marges de benefici eren escassos, però la força de voluntat i la seva capacitat de treball van permetre a Manuel tirar endavant la seva família. Fa uns anys un home de negocis li va oferir comprar-li totes les camisetes que fos capaç de produir. Manuel i la seva dona compren la tela al per major, la tallen i cusen camisetes de diferents talles. Aprofita els caps de setmana per visitar els seus pares Anselma Luz i Aurelio en Chalatenango.

Les mines

L'IMPACTE
L'impacte humanitari de les mines és més profund i devastador que els efectes de qualsevol altra arma: no només tallen membres o vides, també impedeixen el lliure accés dels pagesos a les seves terres, de les dones als pous d'aigua o dels nens al col•legi. Com conseqüència, moltes terres es queden sense cultivar i famílies pobres veuen disminuïts els seus ingressos.

El desminat també suposa un pou sense fons de costos per als països més afectats. Cambotja, un dels països més minats del món, hauria de fer servir l'equivalent al seu producte interior brut de cinc anys si desitja eliminar totalment les mines enterrades. Segons la ONU, farien falta 1.100 anys i 30.000 milions d'euros per eradicar les 167 milions de mines plantades en 78 països de tot el món.

LES VÍCTIMES
Cada any les mines antipersona provoquen 15.000 noves víctimes. Colòmbia, Cambotja, Afganistan, Angola, Bòsnia o Irak destaquen entre els 78 països afectats per aquesta dramàtica situació. Uns 300.000 supervivents pateixen algun tipus de mutilació. Des de 1997 els 151 països firmants del Tractat d'Ottawa només han dedicat un 10% de la quantitat necessària calculada per les organitzacions especialitzades per finançar els programes d'atenció i rehabilitació de les víctimes de les mines.

Les víctimes segueixen mantenint una estreta relació amb el dolor físic i pateixen seqüeles psicològiques. Qui ha patit la pèrdua d'una o dues cames de petit necessitarà canviar de pròtesis unes 25 vegades abans de morir. El cost econòmic és impossible d'assumir per la majoria d'afectats que viuen en països amb rentes per càpita inferiors als 40 euros al mes. Molts d'ells s'han hagut de construir les seves primeres pròtesis amb els materials més curiosos, com poden ser envasos de refrescos o carcasses metàl·liques.

EL COST
El cost d'una mina terrestre no arriba als tres euros mentre que localitzar-la, desactivar-la i destruir-la supera els 750 euros. Una superfície equivalent a un camp de futbol, que se sembra de mines en una hora, obliga a tres mesos de treball si es vol garantir un desminat total. Amb l'actual ritme de finançament, la ONU calcula que es necessitaran més de 1.000 anys per desactivar els 167 milions de mines plantades en 78 països de tot el planeta.

EL TRACTAT
Deu anys després de l'entrada en vigor del Tractat d'Ottawa, quaranta països, entre els que destaquen Estats Units, Rússia o Xina, principals productors mundials de mines i amb dret a veto en el Consell de Seguretat de la ONU, segueixen negant-se a firmar-lo, mentre milers de persones passen anualment a formar part d'un impressionant exèrcit de mutilats.