Les pel·lícules d’Anne Charlotte Robertson (1949-2012), rodades la majoria en súper-8, documenten els efectes del trastorn bipolar que va patir, les crisis nervioses i els internaments en centres psiquiàtrics. Filmant els seus sentiments i les seves vivències d’una manera íntima, directa i crua, però no mancada d’humor, les diferents capes sonores —en particular la veu de la cineasta— generen una emotiva reflexió introspectiva i assagística sobre la seva pròpia vida, que va mostrar en el seu projecte Five Years Diary (1981-1997). Després de veure el seu cinema, Jonas Mekas li va enviar una carta: «El que he vist em té aclaparat. No crec que sigui jo el film-dietarista: tu sí que l’ets! M’he quedat commogut i no he pogut dormir en tota la nit pensant-hi». La sessió es completa amb una pel·lícula de Carole Schneemann, una de les seves grans influències, i l’oda final que Saul Levine, que va ser el seu tutor al Massachusetts College of Arts, va fer després del seu enterrament.

Plumb Line, Carole Schneemann, 1968-1972, 16 mm, 15 min; Talking to Myself, Anne Charlotte Robertson, 1985, vídeo, 3 min; Locomotion, A. C. Robertson, 1981, vídeo, 7 min; Five Year Diary, Reel 22: A Short Affair and Going Crazy, A. C. Robertson, 1982, vídeo, 27 min; Five Year Diary, Reel 80 Emily Died (second edit), A. C. Robertson, 1994, vídeo, 27 min; Falling Notes Unleaving, Saul Levine, 2013, 16 mm, 13 min.