Las muertes chiquitas

En aquesta pel·lícula de no ficció, Mireia Sallarès aborda la relació de les dones amb l’orgasme. El film, de cinc hores de durada, és el resultat d’entrevistes, converses i vivències amb prop d'una trentena de dones mexicanes de diverses edats, estrats socials, professions i ideologies que vinculen el plaer amb el poder, les lluites armades, el feminicidi, el colonialisme, la transsexualitat, la prostitució, la malaltia, l’exili, la teologia de l'alliberament, la pluralitat de la identitat mexicana o el compromís ètic de l’art amb la realitat sociopolítica. 

Es projecta en dues sessions de dues hores i mitja cadascuna. La darrera sessió compta amb la presència de Mireia Sallarès, responsable de la peça, i de Marta Segarra, comissària de «Coreografies del gènere» de FEMINISMES!

Las muertes chiquitas
Mireia Sallarès / 2009 / Mèxic / 286 min / VO (es)

Divendres 4 d'octubre 
18.30- Projecció de la primera meitat de la pel·lícula

Dissabte 5 d'octubre 
17.00- Projecció de la segona meitat de la pel·lícula
19.30- Conversa amb Mireia Sallarès i Marta Segarra

«D’aspecte femení però veu masculina, Natalia, una de les dones entrevistades per Mireia Sallarès per a Las muertes chiquitas, desafia l’espectador: ja sigui en l’ordre de la mirada o en el del discurs, la seva figura es resisteix a ser classificada en cap gènere sexual. El mateix passa amb el projecte de Sallarès, un vídeo, una sèrie de fotos i una instal·lació al voltant de la relació de les dones amb l’orgasme (la “muerte chiquita”, segons l’accepció popular mexicana), el poder, la violència i altres tòpics associats a la teoria de gènere: s’oposa a ser classificat en una categoria determinada de la producció artística. En desdibuixar les vores entre gèneres artístics, aquesta peça transdisciplinària, liminal i d’agència social no només interroga l’art, sinó també el feminisme i la teoria dels mitjans»

Laura González Flores

 

«“Els orgasmes, com la terra, són de qui els treballa”, és la frase que passa per diverses veus implicades en el projecte, que l’artista catalana Mireia Sallarès va iniciar com un llarg viatge de gairebé quatre anys per diferents estats de la república mexicana, acompanyada per la seva càmera i el rètol lluminós de neó que deia: Las muertes chiquitas […] Els orgasmes ‒en aquest cas, els femenins‒, compartits o solitaris, catàrtics o frustrats, són un punt de partida possible per establir nexes publicoprivats, eroticopolítics. […] i que han vinculat el plaer amb les lluites armades, el feminicidi, la transsexualitat, la teologia de l’alliberament feminista, la prostitució, la malaltia, l’exili, la pluralitat de la identitat mexicana i el compromís ètic de l’art amb la realitat sociopolítica»

Helena Braunstajn

 

«Aquest és el primer film de no-ficció realitzat al tercer món on surten dones que han estat víctimes de violència que ni et fan pena ni necessiten ajuda o solidaritat. Ni tan sols necessiten la teva simpatia. Si de cas, te l’ofereixen. Una pel·lícula que trenca el pacte tàcit entre realitzador i espectador que és implícit en la majoria de documentals que denuncien injustícies. Aquells que retraten misèries i que quan acaben l’espectador pensa: “encara sort que aquesta no soc jo”. Aquí és al contrari, en finalitzar aquest llargmetratge en surts dient: “tant de bo jo fos una d’elles!”»

Jill Godmilow