La Trieste de Magris

RECORREGUT DE L’EXPOSICIÓ

0.- Introducció

1.- La bora

2.- El Carst

3.- El no lloc

4.- La casa

5.- L'exposició

6.- Marco Cavallo

7.- Piazza Unità

8.- Italo Svevo

9.- Caffè San Marco

10.- Libreria Antiquaria

11.- La Risiera

12.- El Danubi

13.- La psicoanàlisi

14.- Les religions

15.- Rere la foscor

16.- Immigrants seculars

17.- Albada i capvespre

18.- No-lloc, no-temps

0 – Introducció

Espai que dóna la benvinguda al visitant i l’introdueix al món en què és a punt de penetrar: el d’una ciutat molt singular i la seva relació amb alguns dels escriptors europeus més importants, entre ells i sobretot, Claudio Magris.


1 – La bora

És el vent que bufa a Trieste i els seus voltants. La bora neix als Alps Julians i es precipita des de les muntanyes cap al mar a una velocitat que pot arribar als 190 km/h.


2 – El Carst

El visitant hi trobarà les pedres del Carst, portades expressament a aquesta exposició des les muntanyes que envolten Trieste. Són pedres perforades per l’aigua al sòl calcari originari i al sòl dolomític d’aquest lloc. El Carst és el lloc on els triestins van a passejar els diumenges i l’escenari d’esdeveniments històrics lligats sobretot a la Primera Guerra Mundial.


3 – El no lloc

Trieste, fa dos-cents anys, va ser el laboratori d’una Europa nova, que avui rebria el nom de «multiètnica», sense fronteres interiors entre els diferents pobles. A causa d’aquesta barreja ètnica, més d’un artista i d’un pensador han anomenat aquesta ciutat el no-lloc o, en anglès, «nowhere».


4 – La casa

Aquesta sala reprodueix la sala d’estar de la casa de Claudio Magris. Conté els seus objectes quotidians, la seva història des de la infantesa fins a l’edat adulta, la seva manera de treballar gairebé en simbiosi amb Marisa Madieri, la companya de la seva vida.


5 – L'exposició

S’hi exposen els dibuixos de Vito Timmel, pintor triestí que va viure a la primera meitat del segle XX i va morir a l’hospital psiquiàtric de la ciutat acabada la Segona Guerra Mundial. Els dibuixos van ser realitzats durant la seva hospitalització i Timmel els va anar lliurant, a mesura que els feia, al seu amic Sofianopulo, que el cuidava. L’obra teatral de Claudio Magris La mostra es basa en la vida d’aquest artista, si bé també parla de Trieste i d’ell mateix.


6 – Marco Cavallo

Durant els anys setanta, el psiquiatre venecià Franco Basaglia, director de l’hospital psiquiàtric de San Giovanni de Trieste, va revolucionar el món de la psiquiatria moderna. Va ser el responsable d’introduir una nova concepció de les malalties mentals i de nous mètodes i teràpies per tractar els malalts.

Un dia de febrer del 1973, el Marco Cavallo, un cavall blau ideat pels pacients de l’hospital de San Giovanni, va sortir del centre psiquiàtric i va entrar a la ciutat de Trieste. Amb aquesta acció patrocinada per l’alcalde de Trieste Michele Zanetti, l’escriptor Giuliano Scabia i els col·laboradors de Basaglia, els malalts van reconquerir un lloc entre els homes.


7.-  Piazza Unità

A Trieste hi ha una de les places més representatives de la Itàlia d’inicis del segle XX: la plaça de la Unitat d’Itàlia. Aquí s’apleguen els ciutadans i es reuneixen al Cafè dels Miralls, amb el mar com a teló de fons.


8 – Italo Svevo

La família de l’escriptor provenia d’un petit poble de Transsilvània. A Trieste es va casar amb la filla d’un industrial de vernissos per a naus on va treballar fins al final de la seva vida.

Aquella indústria, que encara existeix, li va donar moltes idees per escriure la seva obra més famosa, La consciència de Zeno, que avui és coneguda arreu del món. Bona part de la seva fama la deu al seu amic irlandès, James Joyce. Joyce va viure catorze anys a Trieste i va arribar a tenir una bona amistat amb Svevo.

Aquest capítol de l’exposició parla de Svevo, de l’estada de James Joyce a Trieste i de l’amistat entre tots dos escriptors.


9 – Caffè San Marco

El cafè més famós de Trieste és el lloc on han estat concebuts i on han estat escrits alguns dels llibres més coneguts de Magris. L’espai recrea el Caffè San Marco, la decoració del qual es manté pràcticament intacta des de la seva inauguració el 1914, i convida el visitant a fer-hi un recés per endinsar-se en la lectura dels llibres de Magris.


10 – Libreria Antiquaria

Aquesta sala està dedicada a Umberto Saba, un dels poetes italians més grans del segle XX. S’hi reprodueix la Libreria Antiquaria, de la qual Saba va ser propietari. També s’hi pot llegir un text de Claudio Magris sobre la vida privada del poeta, veure fragments d’una pel·lícula inspirada en la novel·la pòstuma de Saba (Ernesto) i escoltar un recull de poemes recitats pel mateix Magris.


11 – La Risiera

El 1913, en un barri de Trieste anomenat San Sabba, es va construir un establiment destinat a la neteja i la preparació de l’arròs per al consum. Al cap de quaranta anys, i amb les modificacions corresponents dutes a terme pels nazis, es va convertir en un camp de trànsit cap als forns crematoris del Tercer Reich a Alemanya i Polònia, i posteriorment en un camp amb forn crematori propi.

Avui La Risiera és monument nacional. S’hi poden visitar les cel•les de tortura, de detenció, de mort i dissolució en àcid, de reducció dels cossos a cendra, als forns crematoris (que els nazis, en retirar-se, van fer saltar pels aires per tal de no deixar proves).


12 – El Danubi

El gran llibre de Claudio Magris, un dels fonamentals de la cultura del segle XX, porta el nom del principal riu de l’Europa central: el Danubi. El llibre recorre la història i la cultura de la Mittleuropa seguint el curs del riu. Des de les seves fonts incertes fins a la desembocadura, va travessant ciutats, regions, països però també història i històries, passat i present, personatges reals i mites col·lectius, grans obres del cànon europeu i llegendes orals o anècdotes populars.


13 – La psicoanàlisi

La primera ciutat italiana on la psicoanàlisi va ser coneguda i introduïda a la praxi de la vida civil fou Trieste. Des d’aquesta ciutat es va difondre per tot el país. El fundador de la psicoanàlisi, Sigmund Freud, va tenir com a deixeble particularment abnegat i actiu el triestí Edoardo Weiss, el qual va assistir a les primeres sessions de la Societat de Psicoanàlisi de Viena. Quan Weiss va tornar a Trieste, va dedicar tota la seva vida a la psicoanàlisi i va tenir com a pacients molts artistes i intel·lectuals triestins com Arturo Nathan o Umberto Saba.


14 – Les religions

Trieste és una ciutat d’una tolerància religiosa absoluta. Hi viuen catòlics, evangelistes, adventistes, ortodoxos, jueus, musulmans, testimonis de Jehovà, budistes. Hi ha nou cementiris diferents, temples i esglésies per a totes aquestes confessions.


15.- Rere la foscor

Aquest film, realitzat expressament per a l’exposició, és una adaptació del llibre de Claudio Magris Vostè ja ho entendrà. Es tracta d’un text molt personal de l’escriptor (un monòleg) que va escriure en memòria de la seva companya escriptora Marisa Madieri. La pel·lícula és una coproducció entre una productora cinematogràfica italiana i el CCCB.


16 – Immigrants seculars

Aquest apartat de l’exposició documenta l’arribada dels italians emigrats d’Ístria el 1954, quan aquesta ciutat passà a ser iugoslava i també parla de la minoria eslovena de Trieste.


17 – Albada i capvespre

Espai escenogràfic que reprodueix el cel de Trieste a l’hora de la posta i a la de l’albada, creat a partir de jocs de llum.


18 – No-lloc, no-temps

Trieste de nou s’ha tornat un no-lloc. S’hi barregen moltes poblacions diverses. On som? A la Xina? A l’Àfrica? Al Japó? A Sèrbia, a Romania, a Albània? L’exposició tanca amb una al·lusió a la Trieste d’avui, plenament cosmopolita sense perdre, però, la seva identitat peculiar.