Exposició
La ciutat dels cineastes
L’exposició revela les visions dels cineastes i les metamorfosis que ha sofert la ciutat en ser interpretada per l'art cinematogràfic.
Si el temps era la categoria a priori que determinava el cinema, ara l’espai també ho és. Potser perquè els territoris cinematogràfics s’habiten, es dramatitzen i, per tant, són capaços d’il·luminar alguns dels seus usos per a la vida quotidiana dels pobles. Aquest desplaçament del cinema a la categoria d’espai el converteix en un lloc d’acollida d’experiències diverses que, al llarg dels dotze àmbits temàtics de l’exposició, entren en ressonància. El resultat és una espècie de territori comú – la ciutat dels cineastes – sobre el que es despleguen les experiències més diverses i les diferents maneres de veure una mateixa realitat.
El repte d’aquesta exposició és mostrar com en l’obra d’alguns dels més decisius cineastes contemporanis s’hi conté la llavor d’algunes de les idees fonamentals de l’espai que habitem o habitarem. Directors que són capaços de crear formes de pensament visual que se’ns revelen com a portadores de noves categories de ciutat, que ens parla d’espai, de memòria, de paisatge, de reconciliació, de violència, de ciutats saturades, de deserts reviscuts per nous habitants o de formes contemporànies del no lloc. Això ens arriba a través de les seves obres, reconduïdes fora de les sales de cinema cap a una sala d’exposició, però sense trair el seu plaer primigeni, aquella capacitat nuclear que té el cinema d’esdevenir un dels principals suggeridors d’imaginari de la cultura dels nostres temps, de crear una ciutat expandida, formada per les ciutats particulars.
La mostra presenta fragments de pel·lícules, així com maquetes, dibuixos, esbossos, storyboards, fotografies, objectes d’attrezzo, llibretes de rodatge i altres elements que pertanyen a cineastes com Nanni Moretti, Pier Paolo Pasolini, José Luis Guerin, Wim Wenders, Wong Kar-Wai, Wayne Wang, Kevin Smith, Abbas Kiarostami, Takeshi Kitano, Joel & Ethan Coen, Alexandre Sokurov, Sergey Dvortsevoy, Johan van der Keuken, David Lynch, Jafar Panahi, David Cronenberg, Chantal Akerman, Fernando León, Harmony Korine, Stephen i Timothy Quay, Bigas Luna, Jan Svankmajer, Larry Clark, Isabel Coixet, Terry Gilliam, Jim Jarmusch, , Kristian Levring i Iván Zulueta.
Comissariat: Andrés Hispano, Jordi Balló
1. La memòria del territori
Alguns espais conserven les traces sentimentals d’allò que van acollir en el passat. Sobre aquestes cicatrius, normalment doloroses, s’hi reviuen noves històries. Espais evolutius, que necessiten però ser reivindicats en aquesta fragilitat memorialista, registradora de noves traces. Aquesta secció presenta material del propi Pasolini, Wenders y Guerin.
2. Els sentiments en la ciutat saturada
Algunes ciutats contemporànies- Hong-Kong, molt especialment- són narrades per alguns autors amb unes declinacions innovadores. La immensitat inabordable d’aquestes urbs farcides de densitat no obvia perquè s’hi puguin produir històries de fragilitat sentimental. Probablement l’autor que millor explica aquest fet és Wong Kar Wai. Les seves històries passionals donen per acceptada la existència d’aquesta ciutat densificada.
3. Llocs públics, vides privades
La intimitat es produeix en els llocs públics. Una categoria central de la modernitat que crea nous espais de sociabilitat i que posa fi a la identificació de que un espai públic ha de ser necessàriament un espai obert.
Un espai fonamental d’aquesta nova sensibilitat és la expenedoria de tabac de Smoke de Wayne Wang. D’una manera més extrema encara trobem els films de Kevin Smith- Clerks, Mallrats- que es produeixen sempre en espais de mercat, com ara els grans magatzems o una botiga de lloguer de vídeos.
4. El desig de paisatge
Hi ha cineastes que han establert una reconciliació amb el paisatge. Llocs autònoms, amb una lògica no sempre controlable per l’home, davant la qual cadascun (la humanitat i la naturalesa) estableixen algunes formes d’harmonia. La majoria de films d’Abbas Kiarostami es centren en aquesta forma de reconciliació, on la duresa extrema del paisatge i la dels que hi viuen es fonen en una mirada d’alguna manera celebrativa. El sabor de las cerezas o El viento nos llevará significarien plenament aquest principi.
5. El drama en la fi del món
Una de les característiques d’alguns autors contemporanis ha estat la seva capacitat d’exacerbar el sentit melodramàtic usant principis que semblaven antagònics, com ara el de la quietud, el de la pulsió en la forma de rodar, el de ser capaços de crear una nova forma de velocitat sentimental basada en l’acceleració d’esdeveniments que porten a un vertigen inimaginable.
6. Els espais del desordre mental
Alguns interiors saben transmetre de manera obliqua el desordre mental dels personatges que els habiten. És així com s’ha instal·lat el concepte d’atmosfera inquietant aplicada a alguns espais que contenen una decoració que deambula entre el deliri o la falsa contenció. Són espais habitats per a ments torturades. Òbviament el director que millor ha sabut descriure aquest estat de l’ànima ha estat David Lynch. També hi ha obres de Cronemberg, Bigas Luna, Zulueta i els germans Quay.
7. La violència en repòs
En aquest espai la violència passarà de les persones als espais. Intentarem mostrar com aquesta explosió inesperada configura un ritme intern on no cal mostrar una ciutat en permanent ebullició violenta per fer sentir aquesta violència latent, que en direm en repòs, a l’espera de mostrar el seu fulgor.
8. En el ghetto
Alguns films reflecteixen espais autònoms sense centre. Espais amb lleis pròpies, amb xarxes invisibles que connecten els seus habitants. Son espais d ́identitats que reafirmen la seva identitat diferencial. Los Angeles, és la ciutat paradigma, construïda per la suma de moltes comunitats independents i diferenciades dramàticament. L’atzar i els accidents creen entrecreuaments i interaccions entre elles. Obres de Van der Keuken, Robert Altman, Larry Clarke i Fernando León.
9. Els fluxos
El moviment ofereix coneixement. Els espais de fluxos són de contrast i la voluntat del cineasta per emprendre una cerca es manifesta en la construcció d’aquest itinerari basat en la prominència del jo. Es presenta una adaptació de l’obra clàssica de Chantal Akerman, D’Est au Sud, una videoinstal·lació que resumeix la implicació de la cineasta amb les realitat que pretén descriure.
10. Arquitectures de la por
Continuen existint ciutats que semblen no sotragades per l’evolució. Però aquestes ciutats no són ingènues. Parteixen d’una estètica de la estabilitat per acabar convertint-se en metàfores sobre algunes de les cesures de la contemporaneïtat. Aquest és el cas del poblat dual de Eduardo Manostijeras, amb les cases petitburgeses encolorinades i la mansió gòtica on hi habita l’ésser diferent. D’aquesta dualitat, i del transcurs tranquil de l’heroi diferent en una societat encara defensiva, en sorgeix una de les més belles paràboles antixenòfobes de la dècada dels noranta.
11. El desig de crear
Una projecció simultània de diversos films protagonitzats per directors de cinema que estan en ple rodatge. Una voluntat de recopilatori de tota l’exposició i de mostrar com el propi cinema esdevé motiu visual, iconografia.
12. Epifanies
A manera d’epíleg, es projecta un muntatge realitzat per Marc Recha de línies d’horitzó i altres figures del paisatge. Plans que es dilaten temporalment encadenant-se amb altres molt semblants extrets de diferents pel·lícules. Variacions mínimes d’aquestes epifanies horitzontals, no necessàriament optimistes, remarcades pel canvi en la banda sonora.
Continguts relacionats
Reportatge exposició «La ciutat dels cineastes»
«La ciutat dels cineastes» exposa fragments de pel·lícules i altres materials com maquetes, esbossos o storyboards que pertanyen a cineastes que han explorat el concepte d’espai i de ciutat des de la seva manera de veure una mateixa realitat.
Imatges de l'exposició
