Hivern

Descobriu un cinema essencial arrelat a la vida, en espais de consulta individual i també col·lectiva, per venir amb els amics.

Menú

The Christmas Cracker, (1963) de Norman McLaren i Grant Munro, 9’

Tres capsules animades elaborades per diferents autors amb diferents tècniques. En realitat McLaren només fou responsable de la introducció, clausura i transicions, però això no desmereix la peça final, de visionat necessari per donar un to més ensucrat i nadalenc a la gelor de l’hivern.

Montaña en sombra, (2012) de Lois Patiño, 14’

Contemplació d’una muntanya nevada i dels seus esquiadors, diminutes siluetes negres que llisquen per la pendent d’un extraordinari paisatge cobert de blanc. La foscor va envaint els plans, però en cap moment li resta bellesa a la muntanya.

Lights, (1964) de Marie Menken, 6’

Abstracció de les múltiples llums de Nadal que hi havia exposades una nit de desembre als carrers de Nova York. Menken juga amb els colors, la llum i la foscor de la nit i, a través de moviments de càmera aparentment aleatoris, crea noves formes plàstiques.

Ide…, (1973) de Josef Robakowski, 3’

Ascenció de les escales d’una torre que s’erigeix enmig d’un mar esblanqueït enmig d’un bosc de Polònia. La veu cansada però càlida que compta les escales xoca amb la fredor del paisatge, que finalment es mostra sencer, sense barres o esglaons que l’interrompin.

Happy End, (1996) de Peter Tscherkassky, 11’

Tscherkassky reedita la home movie d’un matrimoni d’edat avançada durant les festes de Nadal. La peça, que es troba a mig camí entre la comicitat dels personatges i la melancolia, mostra la nostàlgia d’un record que es va distorsionant i confonent a mesura que avança el metratge, i que finalment es congela en un fotograma inquietant.

Black Ice, (1994) de Stan Brakhage, 2’

Impressions de colors i ombres es barregen de manera abstracta de la mà de Brakhage, figura cabdal del cinema experimental. El director utilitza diversos materials sobre el cel·luloide i unes dominants cromàtiques fredes com el gel que al que evoquen.

Tishe!, (2002) de Victor Kossakovsky, 80’ (Fragment recomanat: minuts 40-56, 16’)

Des de la seva finestra damunt d’un carrer de Sant Petersburg, Kossakovsky explica de manera còmica diferents històries i anècdotes dels personatges que hi circulen. Parodia sobretot la repetició constant d’obres al mateix asfalt que es fan sense fer cas al «Tishe!» (Silenci!) que més d’un veí i vianant deu remugar.

D’Est, (1993) de Chantal Akerman, 58’ (Fragment recomanat: minuts 68-90, 22’)

Documental en el qual la cineasta belga filma un viatge cap a Rússia, els seus habitants i el seu cru hivern. Akerman mostra la terra dels seus avantpassats com un lloc desconegut on s’endinsa amb llargs travellings als exteriors i plans més contemplatius als càlids interiors.