Danses de la fi del món. La dansa com a apocalipsi del narrar

I li deien a les muntanyes i a les roques:caieu sobre nosaltresi oculteu-nos.

Apoc. 6-16

 

El curs intenta d'analitzar els factors teòrics que permeten considerar la Dansa una forma peculiar (i un contingut singular) de la Narració com a instint cultural bàsic: la Dansa, per entendre'ns, no com a forma de la narració, sinó com a narració, i com a Mite de la forma. Donant-li veu a una complicitat mil·lenària entre cos i estil, la dansa va convertir el mateix estil (Stylos) en la seva "personal" (i "corporal") versió del conte: estil com a "testimoni ocular" i conte en primera persona del cos i de la seva forma. De nou, aleshores, no tan sols estil d'un conte, sinó estil com a conte autònom, i la dansa, davant del simple mite, com a "estilització d'allò que és mític".

A la llum d'aquesta paradoxa, analitzarem també, en relació amb la dansa, els conceptes d'"Inici" i "Final", descobrint en quina mesura la dansa escenifica invariablement una paràbola "apocalíptica": com, en definitiva, l'ambivalència de la seva forma consisteix -estructuralment- a comptar la repetitivitat de la fi del món per postergar-lo, i - políticament- en contar l'infactibilidad de la utopia per preservar-la. La dansa continua sent també la disciplina performativa que amb més força, qüestionant-lo com a massa silenciosa "exposada a l'instantani", configura també el cos del públic (no ja a la seva mirada "pura") com a multitud apocalíptica.

Simètric a la reflexió sobre com la dansa conta el conte del món, queda investigar en quin tipus de conte el món conta la dansa: quin mite la dansa dicta de si mateixa a la literatura, a la figuració, a la música popular, al cinema, al videoart (en l'enorme apartat de la videodansa actual).

El curs d'aquest any s'ocuparà també de detectar l'específic dels diferents paradigmes en els quals els llenguatges "altres", de Proust a Madonna, han articulat i homenatjat l'"alteritat" del ballar.

Programa:

Primer encontre: Eterns Retorns: la dansa com "fórmula mítica". Historiografia i "historiació": l'eclipsi del cos de l'autor. "Càntic de les columnes". Stylos: Fraseig, écriture i puntuació: la nouvelle danse i els col·lapses de l'estil. L'estil com a plenitud de l'interval.

Segon encontre: Charis: la qüestió de la "Gràcia". Responsabilitat i "exponsabilitat" del cos: mitologies del "port". Gràcia com a predestinació: la dansa com a conte apocalíptic i "Universal sense judici".

Tercer encontre: Quiliasmes i mil·lenarismes. El cos del públic entre murmuri i Apocalipsi. La dansa com a "elusió" de la utopia.

Quart encontre: A' l'ombre des jeunes filles en fleur: la dansa com a recompte impossible. El retorn del cos de l'autor. Mites de dansa. Danses digitals/danses analògiques: La videodansa com a apnea del conte.