Dansa i escàndol

Roberto Fratini Serafide (Milà, 1972) és professor de Teoria de la Dansa a la Universitat de Pisa i a l'Institut del Teatre de Barcelona, i de Metodologia Crítica a la Universitat de L'Aquila. Col·labora des del 1995 amb coreògrafs en qualitat de director i dramaturg, tant en dansa com en òpera lírica (Ensemble de Micha van Hoecke, Substanz, Caterina Sagna Dance Company). Ha dictat masterclasses, stages i conferències sobre dansa en molts teatres europeus. La seva obra escrita comprèn la poesia, l'assaig i la literatura dramàtica. Figura de Figuras és el títol del seu pròxim llibre. El seu últim muntatge ("Basso Ostinato") ha estat premiat com l'espectacle de l'any per part de l'Associació de Crítics Francesos.

L'expressió Teatre-Dansa (Tanz-Theater) és un producte d'hibridació que, lluny de "fulgurar" els aspectes revolucionaris del corrent sorgit al final dels setanta, ja llavors feia olor de refoulement conceptual, és a dir, de l'oblit estratègic que, fins llavors, gairebé tota la dansa occidental s'havia desenvolupat sota l'ègida d'una teatralització evident i, tanmateix, enigmàtica.

Teatre-Dansa no és simplement un gènere de dansa, ni una barreja de gèneres, ni una escola, ni una modalitat, ni una fase, ni un estil, ni una tècnica. En la seva essència, el Teatre-Dansa és més aviat una "funció", una "variable", un "aspecte" de la dansa en la seva totalitat. No una "forma de dansa", sinó la "forma secreta" de qualsevol dansa. El descobriment d'aquest principi i la seva tematització a l'escola alemanys van formar una aventura poètica d'un abast extraordinari, en què una aptitud crítica envers el llegat de la dansa occidental aconseguia miraculosament conduir a un tractament mític de la mateixa tradició. I en què la supervivència del mite representat per una dansa cada vegada menys legítima en termes crítics acabava sent garantida per una reducció del mite a mer símptoma de la personalitat.

El Tanz-Theater davant la Dansa: les Stratégies Fatales del destemps i la teatralitat secreta de la dansa - La dansa com a misteri de la reversibilitat - La dansa com a conflicte mimètic i escàndol - Demonologies del cos dansant - La dansa occidental com a linxament del subjecte i semioràgia.

Dansa i sacrifici - Dansa i Catàstrofe - Dansa i Terror. Breu fenomenologia del Tanz-Theater: la dansa ensopegant en ella mateixa. Els rituals de la modernitat de Nijinsky a Pina Bausch.

Malsons, pànic i violació: Barba Blava i les formes de la paradoxa. El Tanz-Theater com a pathos del metadiscurs. Cafè Müller de Pina Bausch: la pèrdua del tema com a tema de l'última modernitat. Figures de la durada. Formes del retorn i formes de la repetició: el Tanz-Theater com a metafísica del tremolor. El Més Enllà de la Dansa: ombres de dansa i ombres dansant.

Tanz-Theater i Obscenitat. Després de Pina Bausch: la liquidació dels gèneres i les malfamades perifèries de la dansa: cossos decrèpits (Gallotta, Van Manen, Ek), subtils (Bel, Le Roy, Forsythe), cadavèrics (Ohno), livians (De Keersmaeker), impúdics (Buffard, Waltz) i cossos del delicte (Newson).