Cinema i pedagogia: Cien niños esperando un tren

Durant els últims anys de la dictadura de Pinochet i entre la curiositat i la il·lusió, Cien niños esperando un tren (Ignacio Agüero, 1988) mostra el primer apropament al cinema d'un grup d'infants d'entre 4 i 12 anys, de la població de Lo Hermida, als afores de Santiago de Xile. Des de finals dels anys cinquanta, la metodologia educativa d'Alicia Vega, enfocada als sectors més vulnerables, se centra a proposar una experiència participativa on la mainada acaba potenciant les seves capacitats creatives amb un apropament pràctic al llenguatge cinematogràfic. Amb materials limitats, construeixen dispositius precinematogràfics com el zoòtrop i el taumàtrop, realitzen una pel·lícula amb fotogrames de paper i visiten per primer cop una sala de cinema.

Per la seva banda, Tire Dié és el resultat d'un procés col·laboratiu i pioner d'estudiants de l'Instituto Cinematográfico de la Universidad del Litoral sota la supervisió del cineasta argentí Fernando Birri, desenvolupat al llarg de quatre anys. La pel·lícula ens mostra la situació que es viu als marges de Santa Fe, on cada dia, hi ha mainada que corre pidolant darrere del tren que travessa la seva ciutat. Presentada com la primera enquesta social filmada, es va realitzar amb pocs mitjans, donant preferència, en paraules de Birri, a un «sentit imperfecte en comptes d'una perfecció sense sentit». El cineasta també sostenia que per mitjà d'aquest treball, «serà el poble mateix qui prengui participació en el fet cinematogràfic».

Tire Dié, estudiants de l'Escuela Documental de Santa Fe, sota la supervisió de Fernando Birri, 1958-1960, 16 mm, 33’

Cien niños esperando un tren, Ignacio Agüero, 1988, 16 mm, 55’

Projecció en digital. Còpia de Tire Dié procedent de l'Instituto Nacional de Cine y Artes Audiovisuales (INCAA). Còpia de Cien niños esperando un tren cortesia de l'autor.