Apartheid

1. Racisme i modernitat

En aquest primer apartat es presenten materials, en bona part inèdits, il·lustratius de diferents exposicions de grups de «primitius» que tingueren lloc a Espanya, i particularment a Barcelona, entre el 1897 i el 1929. Un gènere d'espectacles, autèntics zoos humans, habituals a Europa des dels anys 1870, que contribuïren decisivament a la construcció i popularització d'una mirada eurocèntrica i a la legitimació de les polítiques colonials.

L'exposició també es fa ressò de l'aplicació de teories i pràctiques racials i racistes fora del món colonial. Algunes de les seves manifestacions més extremes van tenir lloc en països políticament o econòmicament avançats, de majoria blanca, com ara els Estats Units i l'Alemanya nazi. En ambdós casos, hi va tenir un paper important una de les principals i més nefastes derives pseudocientífiques relacionades amb la teoria darwiniana de l'evolució de les espècies: l'eugenèsia, una disciplina teoricopràctica que tenia com a objectiu central el manteniment de la puresa de sang de la raça blanca, suposada portadora de les formes més elevades de l'espècie humana.

2. Les arrels de l'apartheid

En bona mesura, la peculiaritat de la història sud-africana té el seu origen en dos processos colonitzadors diferents, simultanis i sovint enfrontats. El primer, protagonitzat per holandesos -posteriorment anomenats bòers o afrikaners-, i un segon que responia als interessos britànics. La diversitat d'interessos i d’idees entre les dues tribus blanques, va provocar una continua tensió que finalment es va traduir en una guerra oberta.

En els camps de batalla la confrontació es va resoldre clarament a favor dels britànics, però, de manera semblant al que va ocórrer als Estats Units després de la guerra civil, en el terreny social, polític, econòmic i cultural, la pau entre les tribus blanques es va fer a costa de les poblacions definides com a no-blanques.

Quan finalment, al 1910, britànics i bòers van pactar la creació d'un estat independent i unificat -la Unió Sud-africana-, la gran majoria de la població no europea -així com les dones blanques- fou privada del dret de vot, i de la quasi totalitat dels drets civils i polítics reconeguts als blancs. Un ampli ventall de velles pràctiques segregacionistes esdevingueren lleis i polítiques oficials del nou estat, i establiren els fonaments del futur apartheid.

A més del material documental de l'època l'exposició presenta una selecció d'obres d'art representatives. D'una banda, l'art d'inspiració europea realitzats pels artistes blancs, i de l'altra, les mirades ben diferents d’artistes de color com ara Gerard Sekoto, George Pemba i Ephrain Ngatane.

3. Apartheid total

L'arribada al poder l'any 1948 del National Party dirigit per David F. Malan va suposar la culminació de la campanya iniciada al 1934 pels nacionalistes afrikaners per a imposar la seva hegemonia sobre el conjunt de Sud-àfrica.

El programa d'apartheid del National Party -en bona part basat en una lectura racista de la Bíblia- prometia foragitar els negres de les ciutats i garantir els privilegis dels afrikaners com a suposat poble elegit, per facilitar-los l'accés als llocs de treball i a les posicions dominades pels britànics, mitjançant el reforçament i la generalització de les mesures discriminatòries i repressives contra els diferents grups classificats com a no-blancs.

A més de les invocacions bíbliques, el National Party articulà i desenvolupà un discurs ideològic relativament sofisticat -parcialment elaborat en el període anterior i, en part, paral·lel a l'utilitzat al sud dels Estats Units- per a justificar l'apartheid i fer-lo aparentment compatible amb els principis democràtics de la tradició europea de la qual afirmava ser hereu: fou el discurs del desenvolupament separat.

No es tractava, segons aquest discurs, de considerar unes races superiors o inferiors a d'altres, sinó de reconèixer les diferències essencials entre elles, no sols en termes biològics, sinó també i, molt especialment, en termes culturals -és a dir, de valors, actituds i formes de vida ancestrals i permanents-, unes diferències que feien incompatible la convivència més enllà de les necessitats econòmiques estrictes.

L'objectiu declarat de l'apartheid era, doncs, amb un suposat ple respecte als ideals democràtics i a un sistema polític basat en l'imperi de la llei, que cada grup racial visqués separadament i d'acord amb la seva pròpia idiosincràsia, regint-se per les seves pròpies lleis, governat per les seves pròpies autoritats tot i que, això sí, en darrer terme sempre sota la tutela de l'autoritat blanca, com a encarnació i representació d'un estadi superior de civilització.

En aquest apartat, l'exposició inclou obres molt rarament vistes fora de Sud-àfrica d'autors com Albert Adams, Peter Clarke, Ernest Cole, Dumile Feni, David Goldblatt, Gavin Jantjes, Harold Rubin i Durant Sihlali.

4. Estats d'emergència

Els primers moviments de resistència a l'apartheid van ser pacífics. Tanmateix, la repressió contra l'oposició va ser tan violenta (la massacre de Sharpeville amb 69 morts és l'episodi més conegut) que en van germinar les llavors d'una resistència més radical i aferrissada, que tindria el seu punt de no retorn en la revolta dels joves estudiants de Soweto l'any 1976.

Les autoritats intentaren apagar el foc amb reiterats estats d'excepció, amb l'objectiu d'imposar el seu ordre a qualsevol preu, donant carta blanca a les forces de seguretat per a actuar impunement, al marge de la llei.

A partir del mitjans dels anys setanta, i en especial arran de la revolta iniciada a Soweto i de l'assassinat de Steve Biko, la creació artística sud-africana experimentà una embranzida extraordinària, protagonitzada per artistes de tots els colors i totes les procedències.

Obres com les de Jane Alexander, Willy Bester, Norman Catherine, Keith Dietrich, William Kentridge, Ezrom Legae, Sfiso Ka Mkame, Billy Mandindi, Sam Nhlengethwa, Penny Siopis i Paul Stopforth, entre altres grans artistes actius en aquest període, estan clarament referides al seu context immediat i ens confronten amb l'infern material, polític i moral d'una societat infectada pel virus del racisme i la discriminació racial, però també ens alerten sobre els abismes de crueltat i mesquinesa en què pot enfonsar-se l'esperit humà en defensa de posicions de domini i control, de poder i privilegi.

5. La difícil sortida de l'infern racista

L'experiència sud-africana mostra que és possible sortir de l'infern però que curar les ferides és un procés llarg i difícil. Malgrat les profundes transformacions dutes a terme des del 1994, moltes de les desigualtats creades per l'apartheid encara continuen vigents actualment i, els recels entre els grups racials, malauradament vius.

Alhora, la creació artística a la Sud-àfrica postapartheid continua tenint una vitalitat i riquesa fora del comú. Una part considerable de la nova creació té un cert caràcter introspectiu, posant l'èmfasi en l'experiència individual.

Tanmateix, la preocupació per les dificultats, els conflictes i les esperances d'ordre col·lectiu -en els terrenys, per exemple, de la memòria històrica, la justícia social, la vida urbana o les noves formes de racisme i discriminació-, continuen estant objecte privilegiat d'atenció, tant de molts dels millors artistes actius durant l'apartheid, com de molts dels més joves, com ara Conrad Botes, Churchill Madikida, Johannes Phokela, Nandipha Mntambo, Lolo Veleko i Donovan Ward.

Una diferència significativa: si en el període anterior moltes de les obres eren un crit angoixat, en aquesta nova etapa sovint tenen el to d'una reflexió, en alguns casos carregada d'humor i ironia. Com el país mateix, l'art sud-africà continua constituint un escenari i un observatori privilegiats en els quals i, des dels quals, acostar-nos a les qüestions cardinals del nostre món.

6. Apartheid global: la vella Sud-àfrica com a paradigma

Velles i noves formes de discriminació i segregació racial tornen a tenir un paper rellevant, tant en l'actual sistema mundial, com a l'interior de les societats formalment democràtiques. Malauradament, no constitueixen episodis aïllats, sinó elements simptomàtics del nou ordre internacional o de les respostes locals als desajustos i problemes plantejats per una globalització dels grans moviments econòmics i socials, dominada no sols per la lògica neoimperial de les principals potències i les grans corporacions econòmiques, sinó també per unes idees de superioritat racial que ignoren la igualtat bàsica de tots els éssers humans.

L'exposició és clou amb una selecció de material documental il·lustratiu d'un dels fenòmens actuals que, a escala internacional, evoca amb més claredat l'apartheid i, en alguns casos, en reprodueix alguns trets essencials: el tractament dels països pobres, per part dels rics, com a autèntics bantustans; és a dir, com a reserves de mà d'obra que cal mantenir en un estat de pobresa crònica i de marginalitat politicosocial, així com sota un control policial i militar ferri.

En constitueixen una dramàtica concreció els sistemes de tanques i murs fronterers, tangibles o intangibles, existents o en construcció entre els Estats Units i Mèxic, entre Àfrica i Europa, a les dues riberes del Mediterrani i també a les illes Canàries, així com -tot i que amb factors geopolítics específics- entre Israel i Palestina; unes barreres i uns sistemes de control i vigilància justificats amb argumentacions molt semblants a les dels ideòlegs i promotors de l'apartheid que combinaven una pràctica descarnada de la supremacia blanca amb una retòrica formalment condescendent i paternalista sobre les virtuts del desenvolupament separat entre els diferents grups racials.

A més d'aquest material documental, el darrer apartat inclou obres de Peter McKenzie, Johannes Phokela, Bernie Searle, Donovan Ward i Zapiro.