Anna, d’Alberto Grifi i Massimo Sarchielli

El 1972, l’actor Massimo Sarchielli va trobar, a la Piazza Navona de Roma, l’Anna, una jove vagabunda de 16 anys, drogada i embarassada de vuit mesos, i va decidir instal·lar-la al seu pis. Sarchielli va cridar llavors el cineasta underground Alberto Grifi per fer una pel·lícula sobre ella, amb una de les primeres càmeres de vídeo que hi va haver a Itàlia. Anna és una obra mestra de la filmació de la intimitat, de l’amor real, del cinema-retrat. Una història que contrasta la relació de poder entre els cineastes i la noia en l’espai domèstic amb les discussions sobre la seva situació per part de filòsofs de carrer o joves irats, que reflecteixen l’època de ressaca i decepció que es vivia a Europa després de les revoltes dels seixanta. Si bé al seu dia Anna va enlluernar a la Biennal de Venècia, va passar més de trenta anys en l’oblit fins a la seva recent restauració.

Anna, Alberto Grifi i Massimo Sarchielli, 1975, 225 min. [Per cortesia de la Fundació Grifi.]